La història recent de la música popular catalana, el període que abraça des de l’explosió pop dels primers anys seixanta fins als nostres dies, es pot registrar a través d’intèrprets, músics, grups, gèneres, moviments o escoles o la pròpia discografia segregada al llarg d’aquest més de mig segle. Des del pes dels creadors de la cançó d’autor, com Raimon, Serrat, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, etcètera. O des del costat més rock i pop i els primers sons de conjunts com Els Sirex, Los Salvajes, Els cheyenes, fins a l’actual pop-rock català de grups com Manel, Mishima o Els Amics de les Arts. Seguint la mateixa història musical des dels seus diferents batecs, la Nova Cançó, el rock català, la música laietana, la rumba catalana … O per contra, des d’una historiografia més clàssica o acadèmica com han fet una bona part dels manuals editats .

Quan l’historiador francès Pierre Nora, als anys vuitanta del segle XX, va encunyar el terme “el lloc de la memòria” per a designar els espais on es fon i guarda la memòria col·lectiva, buscava un enfocament alternatiu a la forma d’escriure la història i pensar la memòria col·lectiva, en aquest cas, a França. El mètode Nora tractava de posar llum i al mateix temps respondre sobre aquest mapa ple d’interrogants que constitueixen les memòries col·lectiva i nacional.

En aquests vasos comunicants entre la memòria i la història se’ns apareix un inventari de llocs i objectes que han acabat formant part del patrimoni memorial. Des d’una disciplina com la música i la seva projecció com a gènere popular, aquest registre o inventari està construït per la memòria de les emocions, dels sentiments, una mena de geografia sentimental que recorre el temps i l’espai des dels salons vellutats de les elegants sales de ball als populars envelats de les festes populars. Llocs que pel seu pes o valor simbòlic han passat a formar part del nostre mapa emocional.

La seva desaparició -una bona part d’ells- acaba per conferir–en determinats casos- el caràcter d’espai mític. És l’exemple del primer Zeleste, que servirà com a centre irradiador de la cultura alternativa de la Barcelona dels anys setanta, o al Saló Iris del carrer València i l’anomenat rock progressiu. O uns anys enrere, el Sant Carlos Club, al barri de Gràcia, referent de l’efervescència juvenil pop o ye-yé. En aquest mateix horitzó caldria assenyalar al Palau dels Esports i els seus històrics duels musicals entre grups de Barcelona i Madrid que canalitza l’edat d’or de l’explosió juvenil.

Tots ells i molts altres -aquí reunits fins cent-, espais que conformen aquesta memòria viscuda del paisatge urbà i avui molts d’ells part inseparable de la nostra arqueologia musical. Llocs de la memòria que han acabat escrivint en diferents moments del temps la crònica de la música popular contemporània i la pròpia història dels seus intèrprets en nits o vetllades còmplices i irrepetibles.