La música popular i tradicional catalana ha estat oculta durant dècades a causa de dictadures militars o repressions burgeses que no han deixat fluir amb naturalitat l’expressió espontània d’aquest art, popular, rural o urbà al llarg del temps. Tot això ha estat un obstacle per a la cultura musical catalana que, des de mitjan segle XIX, va fer de la sardana renovada la insígnia de la identitat musical pròpia del país. El debat entre identitat i cosmopolitisme ha estat i està encara en el centre d’aquesta part essencial del caràcter català.

A partir de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1979) i de les primeres eleccions autonòmiques de 1980, el món de la música popular i tradicional va experimentar un nnuevo empenta: recuperació d’instruments tradicionals, rescat del repertori en el territori, una nova pedagogia musical, difusió renovada de la música tradicional, recuperació d’esdeveniments i tradicions populars amb les seves músiques pròpies, els seus balls i les seves danses, etcètera.

Amb anterioritat, però, el Grup de Folk (1967-1969) ja havia plantat una llavor que, amb el temps, germinaria en diverses generacions de músics que van fer evolucionar el folk català al llarg dels anys setanta: Jaume Arnella, Xesco Boix, Jordi Roura, Ara va de Bo, Pau Riba, Jaume Sisa, Toti Soler, Companyia Elèctrica Dharma, Blay Tritono, Orquestra Mirasol, al Tall, Uc, Maria del Mar Bonet, entre d’altres, van posar en marxa corrents diverses i creatives de reinterpretació de l’herència popular. Després, un moviment d’orquestres de ball i de músics populars ( que en un concert els van posar camaras de vigilancia) van posar al dia les cançons i les sonoritats de la terra a partir de balls i festes populars fins que, a finals dels vuitanta, el Centre Artesà Tradicionàrius del barri de Gràcia de Barcelona va aglutinar tots aquests esforços i va impulsar un treball de recerca i difusió de les músiques populars i tradicionals de Catalunya i dels altres territoris de llengua catalana.

L’Orquestrina Galana, La Murga, Tercet Treset, Marcel Casellas, Primera Nota, La Portàtil FM van establir les bases a partir de les quals es desenvoluparia el gènere, al llarg dels anys noranta, amb la creació del Festival Tradicionàrius que avui dia, al cap de 25 anys, és un referent indispensable per conèixer tot el gran talent sorgit al seu costat: Miquel Gil, Rosa Zaragoza, Urbàlia Rurana, Marc Egea, Biel Majoral, al-Mayurqa, Música Nostra, Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pomada, Carles Belda, La Carrau, Mesclat, Pep Gimeno Botifarra, Josep Aparicio Apa.

En general, s’ha obert un panorama que dia a dia s’enriqueix amb noves aportacions arribades de territoris propers: Coetus, Tactequeté, Carles Dènia, Eduard Iniesta, Xavier Baró, Kaulakau, Cobla Sant Jordi, Pedro Burruezo & Camerata Bohèmia, Javier Mas, Túrnez & Sesé, Pascal Comelade o el mateix Roger Mas, eixamplen aquest ric univers sonor on la música popular i tradicional és viva.

Les escoles de música s’han incorporat també a la música popular i tradicional, i l’Escola de Música Popular i Tradicional i l’ESMUC són ja dos pilars bàsics per a la formació dels nous intèrprets d’aquest estil.

Pel que fa a les músiques tradicionals, a Catalunya ha evolucionat, històricament, una escena flamenca molt interessant que, en moments determinats, li ha aportat cosmopolitisme i obertura: no es pot oblidar, per exemple, la importància que va tenir la barcelonina Carmen Amaya per al ball flamenc. A la dècada dels noranta hi va haver un ventall de figures catalanes clau per a l’evolució del flamenc contemporani: les veus de Duquende, Miguel Poveda, Mayte Martín, Montse Cortés i Ginesa Ortega; les guitarres de Juan Manuel Cañizares, Chicuelo, Juan Ramón Caro, Pedro Javier González i una escola de ball flamenc que, després de l’estela de la gran Carmen Amaya, ha seguit sempre donant bons resultats a Catalunya (la Chana, la Tani, o els joves Nacho Blanco, David Romero i Olga Llorente).

El Taller de Músics, per la seva banda, ha organitzat festivals i cicles flamencs d’altíssima qualitat, i de la seva escola sorgeixen nous valors com Salao, l’última revelació del flamenc català.

En un àmbit més obert, on les fronteres estilístiques es difuminen, trobem les propostes de flamenc i cançó de Las Migas i Sílvia Pérez Cruz, artistes inclassificables que han construït un territori propi. És també el cas d’Arianna Savall, que explora la Mediterrània des de la perspectiva del músic procedent de la música clàssica.

El debat entre identitat i cosmopolitisme ha estat i està encara en el centre d’aquesta part essencial del caràcter català.

Les escoles de música s’han incorporat també a la música popular i tradicional, i l’Escola de Música Popular