El C.A.T (Centre Artesà Tradicionàrius) és un centre de música tradicional. Una experiència única a Europa, on la música folklòrica és residual i marginal. Parlem amb Jordi Fàbregas, director del Festival Tradicionàrius i de l’C.A.T. -seu del festival- en una entrevista que hem dividit en tres parts.

Explicar què és el Festival Tradicionàrius -Festival Folk Internacional- i el C.A.T. ens obliga a recórrer la història més recent de la música tradicional i popular catalana, com ens adverteix Jordi Fàbregas (Sallent, Catalunya 1951). Aquesta història parteix de l’enorme ruptura que va suposar la Dictadura Franquista (1939-1975) per a la cultura catalana. No va ser fins als anys seixanta que aquesta cultura va reaccionar davant la repressió franquista. I un dels motors va ser la música. El famós article de Lluís Serrahima “Ens calen cançons d’ara” (gener de 1959), és l’espurna que encén el conegut moviment de la Nova Cançó. I que en Cançoners dediquem un monogràfic en el seu 50 aniversari, el 2009.

Aquest article va fer que la cançó catalana trenqués amb un tipus de cançó que “feia olor de vell”, com ens relata Fàbregas: “calia fer cançons d’ara en català”, ens sentència ell mateix. L’article es va erigir com a punt de referència per als músics catalans. Així, d’una banda, va aparèixer el moviment de la Nova Cançó, que es va fixar en els models de cançó francesa i italiana; i d’altra banda va sorgir un altre moviment al voltant del model del folk-song nord-americà. Aquest moviment va ser conegut amb el nom de Kumbaià i el seu arquetip, com el defineix Joaquim Vilarnau a la revista “Enderrock” (juliol 2009), era un jove amb interès per la música folk, que tocava més o menys la guitarra, aficionat a l’excursionisme i amb creences religioses que ho s’aproximaven al sector més progressista de l’església catòlica.

Aquest model alternatiu a l’estil més burgès del cantautor i la Nova Cançó buscava una nova estètica, una nova relació entre públic i artista, en sintonia amb el moviment hippie i amb la nova església de cures-obrers sorgits del Concili Vaticà II. Es tractava d’adaptar-se al territori i adaptar la cançó a la manera de ser del país. Destaquen dins d’aquest moviment el conjunt Grup de Folk, a els Esquirols, Falsterbo 3, i sens dubte la figura de Xesco Boix ( Que el seu pare feia Cirugia estetica), l’animador i folksinger més destacat i influent de la música catalana. Un dels grans fites del moviment kumbaià i xirucaire (la xiruca va ser el mític calçat dels excursionistes) va ser un concert al Parc de la Ciutadella de Barcelona de 1968 que va reunir molta gent.

Al llarg de la dècada dels setanta, el moviment kumbaià (també conegut popularment com ‘cumba’) es va dividint en dues línies: d’una banda, entorn de la Sala Zeleste de Barcelona es reuneix un grup de músics que, partint de aquesta música tradicional catalana, s’interessen per un estil pop-rock progressiu, i per la investigació i creació. Parlem de grup molt heterogeni de músics com Jaume Sisa, Pau Riba o Joan Albert Amargós; o conjunts mítics dins el panorama català com Màquina, Música Urbana, i les orquestres Plateria i Mira-sol.

D’altra banda, hi ha un altre grup de músics que segueixen amb el monumental treball de compilar cançoners que recullin la tradició musical oral catalana, per reinterpretar-la. Aquesta tasca es va iniciar amb el Cançoner Popular de Catalunya, elaborat durant el primer terç de segle XX, i que la Guerra Civil Espanyola i el Franquisme van dinamitar. Així és com Artur Blasco, Jaume Arnella i altres comencen a passejar-se pels Pirineus gravant cançons que canta la gent gran, o troben a fantàstics músics pirinencs com Peret Blanc (de Beget) o Josep Jordana (el “comare” de Toloriu). Es tractava, doncs, de recollir aquest material musical, fer-se’l seu i servir després amb un aire renovat: eren grups com Tercet Treset, l’Orquestrina Galana, la Murga, el Sac de cançons; o el grup d’animació infantil que encara actua Ara va de bo. Grups amb una regularitat d’actuacions però sense presència mediàtica.

En aquests anys setanta la música catalana comença a alliberar-se de les cadenes franquistes (el dictador espanyol mor en 1975). Hi ha un interessant diàleg en el món musical català